Blog d'en Potti De festa en festa, de plaça en plaça

Taula rodona : comunicació i cultura tradicional. (setmana de Cultura Tradicional i artesana)

(llarg, això pot ser llarg) Dintre de la Setmana de Cultura Tradicional i Artesana (SeCTA) que s'ha celebrat aquesta setmana a banda dels diferents concerts i tallers va haver-hi lloc per a una taula rodona / col·loqui amb una bona representació de gent que treballa amb la cultura tradicional com a matèria prima.

Els "membres" de la suposada taula foren :

• Joan Barceló : piscolabis trementina (ona mallorca)
• Pere Estelrich (artsib.com)
• Miquel Àngel Sancho (blau, discmedi)
• Jordi Martí : Sons de la Mediterrània (revista)
• Miquella Lladó : Música Nostra (grup)
• Paquita Marí (Dbalears)

I dic suposada perquè a hora d'inici no hi havia pràcticament quòrum per començar-la. Hi havia més gent que havia de pujar damunt l'entarimat que persones assegudes a les cadires. Així la taula rodona se convertí en una meni de conversa de bar entre coneguts.

El tema predominant del debat fou el problema dels mitjans amb la música tradicional (o d'arrel tradicional) deixant a les radio formules i a les cadenes estatals (centralitzades la majoria a Madrid) triar que era el que havia d'escoltar la gent (i, per tant, deixant la cultura pròpia de banda). Els protagonistes de la discussió foren diversos però recurrents (Televisions autonòmiques, ràdios, diaris[1], públic¿?) amb queixes més o menys unànimes que gràcies al moderador no se centraren únicament en el tema musical si no que afectaren a altres àmbits de la cultura.

Gràcies a la figura del moderador sorgiren altres temes. La necessitat de que la gent "consumeixi" aquest tipus de productes, l'educació en "cultura popular" i, una que a mi me va sobtar molt, la falta de delicadesa dels pares perquè els seus fills no havien vist la sibil·la...

El problema va ser el de sempre. Quan la cosa se començà a animar (i tal volta començàvem a sortir dels tòpics) va ser el moment d'aturar. Rafaubetx (el grup que havia de sonar aquell vespre) havia de començar i, a mi, me va donar la sensació de quedar-nos a mitges. A mitges? No! Jo se masturbar-me!

Pot ser és una mica grollera la presentació però segurament farà la funció que cerco. A la taula rodona crec que se deixaren de comentar moltes coses. Apel·laren als mitjans tradicionals però hi ha moltes més maneres de promocionar la cultura que no deixant-les en les mans dels mitjans "tradicionals" que veim que no foten res. A partir d'aquí comença la palla mental.

Els mitjans

Se posà un exemple que crec que va deixar ben clar com, actualment, s'informa la gent. Als balladors que esperaven a que s'acabés la taula rodona se'ls hi demanà com sabien que hi havia una ballada aquell vespre a aquella carpa. Només dues respostes : el boca a boca i Internet. La pregunta següent és ben clara : On queden els mitjans tradicionals?. La gent (els balladors en aquest cas) al veure que els mitjans no informen cerquen altres formes d'informar-se. Sorgeixen iniciatives molt més properes i millors per informar (com és la plana "agenda de ballades i saraus" per informar sobre les ballades a l'illa i fora d'ella). Molta gent empra el youtube i altres plataformes per poder veure el que altres han vist. Iniciatives privades, molts cops anònimes, que ajuden a apropar a la gent tot el relacionat amb la nostra cultura. Recordem el magnífic treball que va fer en Fabian sobre els gegants de les illes o d'altra gent que ha aportat el seu granet d'arena. Ja fa temps que tenim la possibilitat d'informar-nos en lloc de que ens informin. Perquè seguim amb aquesta dèria?

Això vol dir que hem de deixar en pau els mitjans tradicionals? No! Clar que no!. Però tampoc els hem de dimonitzar i culpar-los de tots els nostres mals i de la nostra falta de moviment. Ells no volen oferir certes coses? idò ja ho farem nosaltres mateixos. Crec que és molt millor la cobertura que donen alguns estrangers (la gent d'aquí no ho sol fer) que s'atreveixen a penjar els vídeos de les seves vacances al youtube que la manera com IB3 (o la sub-empresa contractada) se dedica a informar de segons quines festes tradicionals (recordau els cossiers d'Algaida? els de Montuïri? l'Atiar? 'U' pi de Formentor?...).

Diversió[2].

D'altra banda està la força que les institucions i la gent li vulgui donar. Jo, al contrari de la persona que se va queixar del tema de la sibil·la, trobo que es normal que els petits no l'hagin vista. En primer lloc perquè ni l'entendran i, en segon lloc, perquè és lo més avorrit del món (amb perdó dels cristians i dels puristes) per a un infant petit. Deixem que la descobreixin quan toqui! Cada tradició té el seu moment.

Aquí entra un altra gran tema que no va sortir a la taula rodona. La diversió i la relació amb l'èxit. Basta voltar per l'illa per comprovar com les tradicions que entretenen són aquelles que estiren a la gent. Té Montuïri més gent que Algaida? No. Com és que els cossiers de Montuïri tenen carrers estibats de gent(de totes bandes) i els d'Algaida no? No importa ni comparar-los amb els cossiers de Ciutat...
Amb el tema de les ballades passa tres quarts del mateix. Si estiren tanta gent és perquè diverteixen i fan que la gent s'entretengui. No perquè sigui molt tradicional i reflex de toteslestonteriesquevulguemdirquerepresentinlanostramaneradesersentirifer.

Diversió és el que cerca la gent i la diversió no se dona de qualsevol manera. Per divertir, per fer fruir a la gent amb una activitat no només se necessita realitzar aquella activitat, també es necessiten ganes, una certa qualitat i la gent, poc a poc, farà la resta. Si qualcú s'ho passa bé ho voldrà compartir amb la seva gent i les xarxes socials ja veureu com ajudaran.

Tal volta, a aquesta setmana tradicional, ha faltat pensar en la "diversió". O tal volta això de "lo tradicional" només ens diverteix a un parell.

Sentiment, tradició i pedagogia.

Arribam a la part més dificultosa. Ens agradi o no a aquest petit país tot el relacionat amb "tradició" ràpidament la gent ho arebosilla. Els rebosillos i les padrines han dotat a la tradició d'una aura difícil d'evitar. Anar per el carrer i dir ball de bot és, generalment, sinònim de pensar en gent (major) vestida a l'ample pegant botets amb una especie de tuna (amb la veu rompuda), igualment vestida a l'ample. Eliminar als majors és fàcil però eliminar l'aura del rebosillo no ho es tant. Deim "mostra!" i la gent s'arrebosilla. Deim "mercat medieval" i la gent s'arrebosilla. Deim "pardalada tradicional" i la gent s'arrebosilla... diguem Cirer 3 vegades i ens apareixerà amb rebosillo[3]. I després voldrem lluitar contra altres maneres d'entreteniment...

Ja acabo! ja acabo!

Ens volem apropar a la gent? Idò evolucionem! Adoptem noves formes. Muntem coses noves. Si els mitjans tradicionals ens donen la mà (aprofiten-nos, però amb gust i criteri). Critiquem-nos els uns als altres, per tal de millorar, però no ens quedem asseguts en taules rodones esperant que qualcú ens deixi sortir a la TV.

No cal dir que tot això és una visió força personal de tot això. Sortit només d'una estona de donar-li voltes al cap. Segurament hi ha moltes errades, moltes inexactituds i moltes coses que en un parell de setmana tal volta modifico. Però he mirat de fer el mateix que se feia a la taula rodona. Xerrar de la manera que ho sentim sense tenir gaire temps per preparar-ho.

[1] Només faltaria que no s'esmentessin els mitjans de comunicació en una taula rodona que tracta aquest tema.
[2] Quan xerro de diversió no me refereixo únicament a riure, a grans gateres o coses similars. També a que l'activitat pugui ser útil a la persona. Divertir l'intel·lecte o fer passar un bon moment...
[3] I després ens queixam dels mocadors musulmans però a la mínima que podem els "imitam" per recordar el passat.
(ara toca vomitar als comentaris tot el que tengueu dintre.)

Envia-ho al twitter Delicious Facebook